Qui som

LA GESTACIÓ I NAIXEMENT DE PETITAMENT

PETITAMENT és un projecte que duia des de fa anys al meu cap. Anava agafant formes que després s’esvaïen per transformar-se en una altra cosa i després en una altra i no acabava de trobar un model de projecte que encaixés a la perfecció amb el que volia fer.

Durant els anys que estudiava psicologia tenia clar que el meu camí anava en direcció a l’atenció a la infància. En aquell temps vaig tenir l’oportunitat per primer cop de fer quelcom que desitjava moltíssim: treballar amb nens. Colònies escolars durant el curs, colònies d’estiu als estius i quan vaig acabar la carrera vaig començar a treballar en un projecte d’inserció sociocultural amb nens i adolescents en risc d’exclusió social.

Aquella etapa no va ser tan dolça com l’anterior…almenys al principi perquè quan ens vam adaptar tots va ser una època de gran aprenentatge sobre problemes reals, en un terreny real amb persones reals, i on havia de trobar solucions reals.

Mai me sentit tan feliç i alhora tan trista com quan vaig marxar de Constantí per tornar a Lleida. Deixava enrere tantes emocions, tants aprenentatges, tantes experiències i sí, també tants amics que encara conservo a dia d’avui, ja que aquells nens avui dia ja són pares i mares.

Tot i la barreja de sentiments he de reconèixer que predominava el bon sabor de boca de marxar amb la satisfacció de la feina ben feta, i del fruit recollit durant els tres anys de molt esforç essent l’únic recurs públic en un barri de 600 vivendes, assessorant a persones amb realitats tan complexes. Puc dir amb orgull que es van produir canvis importants a nivell de recursos per als nens i joves del barri, després d’aconseguir que es fes un diagnòstic de barri, es van posar més persones atenent el servei que jo oferia, i es va habilitar un centre obert on podien acudir els nens i nenes del barri.

Després d’aquella experiència PETITAMENT ja era un embrionet que volia créixer i agafar forma, però encara necessitava nodrir-se una mica més per decidir en què es volia transformar.

Només tenia clares dues coses:

  • Havia de ser quelcom per als nens, que els fes feliços i els ajudes a adaptar-se a aquest món boig i cimentar les bases d’un món millor.
  • M’havia de fer sentir bé, m’havia d’agradar i anar en consonancia amb la meva propia filosofía de vida, lluny d’extrems.

Així que en arribar a Lleida vaig estar treballant durant 9 anys en un centre per a persones amb discapacitat intel·lectual mitja, primer en el servei de llar residència a les activitats d’oci i després al servei de teràpia ocupacional.

Puc dir que hi anava molt contenta, sobretot al principi, ja que em va encantar la relació que vaig anar establint no només amb alguns companys, sinó amb els usuaris, dels que vaig aprendre moltíssim, sobretot a entomar la vida tal i com ve i fer de la dificultat virtut. La majoria d’ells eren persones felices malgrat la seva situació d’institucionalisme i es mostraven optimistes (òbviament no sempre, ni tots, però crec que més que la mitjana de la població general). Bé, gran part del mèrit del benestar d’aquestes persones es gràcies al gran equip que tenen darrere, que se’ls estima i cuida com a la pròpia família.

Durant aquell temps vaig ser mare de dues nenes meravelloses que omplen de felicitat la casa i la família i, estic convençuda que l’embrionet que s’havia quedat en estat de letargia però ben viu es va nodrir d’elles, de tot el que vaig aprendre sobre criança, el que m’ensenyen l’Estel i l’Àneu, i el que he anat descobrint a través de cursos, llibres, tallers i persones sàvies que han anat apareixen al llarg d’aquest camí, el de la criança conscient i respectuosa, el de la disciplina positiva, el de les pedagogies vives, el de l’amor i respecte als nens… i així va ser com el petit embrionet es va convertir en una idea, que podia combinar amb la meva àmplia formació en psicologia infantil.

Aquella idea ja tenia una forma, però faltava acabar de pulir…li faltava un element que ha estat clau en tot el procés, ja que ha estat en tot moment ajudant-me, treballant de valent i donant-me ànims, la meva companya Maria.

Ens vam conèixer en aquell centre per a persones amb discapacitat i crec que vam connectar molt bé de seguida, ja que a les dues s’ens va ocórrer que podíem fer alguna cosa juntes, així que vam començar a quedar i a anar donant forma al què i al com.

Jo li vaig parlar del meu embrionet, que en aquells moments estava ja en el tram final de la seva creació, però ella tenia altres plans en aquells moments així que vam dissenyar un projecte alternatiu, que posteriorment va sumar amb PETITAMENT.

Llavors ella va marxar a treballar com a psicòloga escolar, i aquell fet, lluny de fer que es dividís l’equip que havíem fet ens va nodrir de més coneixement sobre les carències i necessitats infantils actuals, els problemes del primer món, què és com li diu la Maria.

I d’això no fa massa temps, quan va néixer la meva filla petita, no sé si va ser per la sobredosi d’oxitocina o prolactina però ja vaig començar a sentar les bases i filosofia del projecte. I quan ja em va deixar una mica més de temps vaig buscar un local i just abans de començar les obres…des de la Xina arriba un bitxo que paralitza el país, l’economia, els nens i lo pitjor de tot…s’emporta la vida de moltes persones.

Així que a estones, sortejant obstacles de confinaments, falta de proveïdors, materials que no arriben, confinament perimetral, dificultat per a trobar operaris, etc… el meu somni que havia de néixer al juny s’allarga fins al setembre, i com vaig aprendre en aquell centre de discapacitats vaig fer del defecte virtut i aquests temps m’ha donat la possibilitat de formar-me encara més, i de trobar el millor equip que podia per a PETITAMENT.

I bé, aquesta és la nostra història, la història del nostre naixement, ara comencem la història d’una nova etapa, amb moltes ganes, il·lusió i esperança en el futur.

Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir, com diria en Lluis Llach

QUI SOM?
L’EQUIP DE PETITAMENT
ROSER LÓPEZ, PSICÒLOGA INFANTIL I DIRECTORA DE PETITAMENT
Petitament_Foto Roser

Sóc mare de dues nenes a les que adoro, psicòloga de formació, infantòloga vocacional i admiradora del potencial, la creativitat, la plasticitat i resiliència dels nens. La infància és pura, és neta, es el racó que tots preservem i al que retornem quan ens volem sentir bé. I és des d’aquí des d’on comença a canviar el món. L’infant d’avui configurarà la societat de demà.

Els nens tenen una capacitat d’aprenentatge molt superior a la que tenen els adults, disposen també de la curiositat i l’interès per aprendre, malgrat això, cada cop hi ha més fracàs escolar, molts nens no volen anar a l’escola.

Actualment ens trobem amb que cada cop apareixen més malalties mentals i cada cop apareixen més aviat, especialment en el món occidental. Però son malalties reals? O son el subproducte d’una inadequada gestió emocional parental i escolar, de petits i grans, que porta anys instaurada al sistema educatiu i social a falta d’un model més eficaç?

Crec que és imprescindible que comencem a canviar la imatge que tenim d’infància i dotar d’eines més respectuoses a les famílies per tal de poder esdevenir una societat més sana i feliç. És igualment necessari canviar el model educatiu escolar incloent-hi aquest canvi de mirada cap al nen i la seva forma d’aprendre, tenint el compte les particularitats de cadascun dels alumnes així com els seus interessos.

Al llarg de la meva experiència amb petits he vist molts nens incompresos que manifestaven conductes aparentment inadaptades i disruptives i molts pares perduts i impotents incapaços de lidiar amb les emocions dels seus fills (ni amb les seves pròpies) que només disposaven d’eines punitives tenir per gestionar les emocions que s’expresen cap enfora (ira, ràbia…) i pràcticament cap eina per sostenir les que van cap endins (por, tristesa…). Jo mateixa em puc incloure en el “sac” d’adolescent rebel amb pares desesperats.

No sóc massa amiga de les etiquetes, per aquest motiu a PETITAMENT preferim treballar sense les mateixes, des d’un enfocament centrat en la persona i atenent cada cas segons les seves peculiaritats.

Sobre la meva formació:

Sóc psicòloga col·legiada, en formació contínua.

  • Post grau en Atenció Primerenca per la Universitat de Vic.
  • Màster en Psicologia Clínica i de la Salut per la Universitat de Vic.
  • Expert en TDAH, trastorns de conducta i trastorns de l’aprenentatge per la Universitat La Salle de Madrid.
  • Màster en Coaching i Intel·ligència Emocional Infantil i Juvenil amb Certificat Internacional per la Universitat de Cuyo (Argentina).
  • Expert en PNL per Newmind Institute.
  • Coach familiar en Disciplina Positiva certificada per la Positive Discipline Association.
  • Assistent en Pedagogia Montessori per IMI (Institut Montessori Internacional).
  • Tinc formació en kinesiología emocional i del aprenentatge certificada per l’Associació Espanyola de Neuropatia i Bioteràpia.
  • Sóc tècnic superior en mediació.
  • Monitora de lleure.
  • Instructora de ioga i mindfulness infantil i familiar.

A nivell no reglat tinc formació en paisatges lúdics, dissenys d’espais educatius, pedagogia de la llum, construcció de minimons i obrador de sorra. Així com coneixements de criança conscient i respectuosa i pedagogies vives.

Aquest projecte és un somni construït a base d’il·lusió, inquietuds, idees, i materialitzat a base de molt esforç amb l’objectiu d’ajudar a millorar la vida dels infants i de les seves famílies, des de la ferma creença que el canvi es possible sempre.

MARIA MONRALBÀ, PSICÒLOGA DE PETITAMENT
Maria_petitament

Em dic Maria i sóc psicòloga.

En relació a la meva professió, em defineixo com una apassionada del món de les emocions, i sobre com aquestes incideixen en el nostre desenvolupament en la vida diària, així com en la nostra salut mental.

Des de que vaig acabar la carrera, he tingut l’oportunitat d’estar amb diferents col·lectius ja sigui com a psicòloga, monitora, voluntària, inclús a nivell personal. Així, he pogut aprendre de persones amb diferents discapacitats intel·lectuals, amb autisme, població immigrant, escolar, i de residències de la tercera edat.

També he pogut vivenciar el desenvolupament socio afectiu en diferents etapes del cicle vital a través del treball amb la infància, la gent adulta i la gent gran.

Actualment combino la meva feina en una com a psicòloga educativa en una escola amb l’educació emocional a PETITAMENT, projecte del que he participat des de la seva gestació fins al seu naixement.

Però és des de que sóc mare que comença a despertar-se en mi un sentiment de discordança entre la manera en que emocionalment ens han educat quan érem petits i  la que aporten els aprenentatges psicològics sobre el benestar intrapersonal. És així que començo a veure que repetim patrons de criança molt arrelats culturalment sense qüestionar-nos si són favorables o no pel desenvolupament socioafectiu dels nostres fills.

Arrel d’això continuo formant-me de manera més concreta en infància i famílies i decideixo encaminar-me professionalment cap a aquest món.

Sobre la meva formació:

  • Llicenciatura psicologia.
  • Postgrau Trastornos psicológicos en ninos y adolescentes (UNED)
  • Formació bàsica en intervenció familiar sistèmica (Kine)
  • Especialització en conflictes familiars i personals (UOC)
  • Coach en Disciplina Positiva certificada per la Positive Discipline Association.
  • Cursos en: AACC (PRISMA), conflicte i emocions (PRISMA), discapacitat intel·lectual: diagnòstic i intervenció psicoeducativa (UNED).
ESTEFANIA BELLMUNT
Petitament - Estefanía

Estefania Bellmunt, directora i professora al Centre d’estudis Musicals Dalcroze de Lleida, treballa mitjançant el mètode Dalcroze, que busca estimular aptituds diverses enrelació amb la música.

Els nens, acompanyats dels seus pares o familiars, assisteixen a aquesta experiència que pretén desenvolupar la sensibilitat musical dels infants a través de tres pilars: la música, el moviment i la coordinació.

El “mètode Dalcroze” busca estimular les aptituds auditives i motores, la memòria i la concentració, i la creativitat.